HE ESTAT UN NEN ADOCTRINAT

Com podeu veure, faig servir un pseudònim. Em fa terror que algú prengui represàlies després de llegir el que em disposo a explicar ara mateix.

Tot va començar fa exactament 27 anys. Jo era un nen de 5 anys normal i corrent que tenia ganes d’aixecar les faldilles a les nenes, estudiar la Constitución española i competir amb els seus amics per veure qui era capaç de fer el pet més pudent. No voldria semblar prepotent, però els meus eren els més pudents. Perdoneu, la por a expressar el que us he de dir fa que desviï la conversa cap altres bandes. Em centro. Com anava dient, jo era un nen molt normal. Potser sí que és cert, ara que hi penso des de la distància temporal i amb una certa maduresa intel·lectual, que ja havia notat coses estranyes al meu voltant, però potser eren massa subtils perquè les pogués apreciar del tot amb només 5 anys. Recordo que un dia em va semblar veure un conte d’Els tres porquets en català a casa d’algú, però no ho podria assegurar. I  que un altre dia em va semblar sentir que algú deia “et fotré escales avall si et torno a sentir cantant una saeta“. El que sí que recordo perfectament és el que ens va dir el professor el primer dia de classe quan vam començar primer de bàsica:

– Nens,  escolteu molt atentament això que us diré, perquè només ho diré una vegada: Sus ha acabat la bona vida, a partir d’avui, no tornareu a parlar espanyol mai més. La vostra llengua és i serà el català! A qui senti dir, ni que sigui una síl·laba en espanyol, el tancaré al soterrani durant una setmana sencera i li faré recitar totes les normes ortogràfiques de Fabra.

La frase va ser exactament aquesta. La tinc gravada amb foc al cervell. Tots els nens vam quedar glaçats. Però allò només era la punta de l’iceberg. Després d’això van venir les bufetades del “tinc que”, l’escarni públic del “bueno”, els copia 100 vegades el pretèrit imperfet del verb cantar perquè t’assabentis d’una puta vegada que en català va amb “v” baixa… Quan ja érem més grans i anàvem calents com volcans a punt d’entrar en erupció, vam obrir un mercat negre per poder escoltar Mecano i veure pel·lícules d’en Pajares i l’Esteso. Vivíem al límit. Jo amagava els vestits de sevillanes i els barrets de Mexicà sota el matalàs. Si el meu pare m’arriba a enganxar amb les castañuelas, m’hauria matat. Ara tinc 32 anys i les coses no han fet més que empitjorar. Ara ens obliguen a anar cada 11 de setembre a fer veure que ens sentim catalans i que tenim ganes de ser independents i parlar una llengua que ens ha estat imposada a base de maltractaments físics i psicològics. Com podeu veure, no m’he vist ni en cor d’escriure aquest text en espanyol per por a les represàlies.

He escrit aquest text perquè vull que se sàpiga que hi ha molta gent que, com jo, tem per la seva vida cada vegada que diu “n’hi ha persones”.  Això no és vida ni és res. Amb només 6 anys ja m’havien fet llegir les 4 grans Cròniques i l’obra sencera de Ramon Llull. Per poder dir “Llull” em van lligar la llengua durant dos mesos. I així, deu mil històries més. NO PUC MÉS JODER!

AUTOR: Nómosphýsis (νόμοςφύσις)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s