La mort d’un amor

Els amors com tot i tothom, també moren. De vegades de mort natural i d’altres et veus forçat a matar-los per poder sobreviure. Hi ha poques sensacions tan doloroses com les que tens quan et veus  forçat a matar un amor que ha deixat de ser correspost, però que dins el teu cor segueix bategant amb força. Records, imatges, olors, sons, somriures, carícies, mirades, sospirs, cançons, sabors, arravataments de passió, el batec del seu cor desapareixen per sempre i només queden llàgrimes i dolor. Llàgrimes que ressegueixen dia rere dia els camins que van recórrer els seus dits i la seva mirada. Llàgrimes que no cessen, que es desperten en els moments menys oportuns per recordar-te que segueixes estimant-lo i que mai tornarà. Aquell lloc on et va dir que t’estimava, la cançó que sonava el dia que el vas veure per primera vegada, aquell humor còmplice, aquells somnis que teníeu l’un de l’altre,  l’olor del primer petó, aquell orgasme simultani, aquella broma que et repetia sempre i que formava part del vostre dia a dia, aquelles fotos amb les galtes vermelles de passió s’han convertit en utopies que se’t claven a les entranyes i no et deixen respirar.

Diuen que el temps ho cura tot. Això espero.