La majoria silenciosa

S’ha parlat molt aquest any de la majoria silenciosa. El concepte Arrimadas ja no es pot entendre sense aquesta majoria silenciosa que ella diu que existeix a Catalunya. I té raó, existeix una majoria silenciosa que ha de callar perquè cada vegada que obre la boca i diu el que pensa rep cops de porra, citacions judicials o és empresonada sense judici previ, com si dir el que un pensa fos l’equivalent a un atemptat terrorista. Perdoneu, no he sigut prou precisa, dir el que un pensa no sempre és un delicte a Espanya. Només esdevé delicte quan el pensament es desvia de la ideologia franquista. Aquella que diu que España no hay más que una, grande y libre. Libre. Hehe. Tothom sap que Franco va ser un gran pensador. Va pensar tant, que després d’ell ja ningú més va tornar a fer-ho. Pa qué, no? I els que han gosat fer-ho, doncs pa la cárcel y a dejar de tocar los cojones. La bandera de l’unionisme espanyol és la igualtat i la tolerància. Tolerància la que tinc aquí penjada. Obligar a la gent a tenir un mateix pensament, a parlar una mateixa llengua i a tenir una mateixa cultura no és igualtat i molt menys, tolerància. És bogeria i regressió. Això és com casar-se i tenir fills només amb els membres d’una mateixa família. Tothom sap com acaba la cosa. Malament. L’intel·lecte es va deteriorant fins a desaparèixer. Veure gent amb banderes falangistes, amb símbols nazis, cantant el Cara el sol o repetint com cotorres les mateixes frases apreses sense saber ni què signifiquen, fa una mica de peneta. Aquesta és la Espanya que vol Arrimadas? Doncs, tota seva. Se’m fa difícil d’entendre com l’Arrimadas ha pogut guanyar unes eleccions autonòmiques (com diu ella), en un país tan intolerant com el català. Creia que els catalans per Nadal rostíem els nouvinguts al forn si no sabien dir “setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat”. L’Arrimadas ens devia passar per alt perquè pronunciava molt bé els sons africats. Això sí, els catalans que defensem les nostres diferències culturals som molt dolents perquè defensant la nostra individualitat trenquem Espanya en mil bocins. Això és com si un pare et diu: t’estimo molt però no facis res del que voldries fer ni siguis com t’agradaria ser perquè em faràs molt infeliç i em mataràs. Sabeu com en dic jo d’això? Maltractament psicològic. I si hi sumes els cops de porra ja tenim un “completo”.

Si no us importa, m’agradaria aprofitar l’avinentesa per demanar a en Carles Puigdemont que apliqui el referèndum d’una vegada. La majoria silenciosa vol la independència. Ha quedat més que demostrat. I jo personalment estic bastant cansada d’aquests discursos perversos que tergiversen la realitat fins al punt de tornar-la absolutament absurda. Si mai vull que em maltractin ja us ho faré saber, però ara no em ve massa de gust.

I ara, me’n vaig a farcir el pollastre.