#seractriués denunciar un abús quan aquest es produeix. #seractriués dir NO a actituds masclistes quan aquestes es produeixen. Per què hi ha actrius que han acceptat feines d’abusadors? Per què s’ha creat ara el hashtag #seractriués i no es va dir NO al moment que tocava? Què passa? Que primer volien aconseguir el paper perquè no se’l quedés una altra i ara toca victimitzar i dir que ho han passat molt malament (però el paper de la sèrie del migdia és seu, eh!)?
Quantes persones hem hagut de fer feines que no ens agradaven perquè vam decidir, en una pujada d’autoestima, passar per davant el respecte i la tolerància a tenir la feina que havíem somiat però sota els efectes dels abusos i els maltractaments? S’han d’acceptar humiliacions per aconseguir la feina que desitgem? S’ha de perpetuar el masclisme per aconseguir la feina que desitgem? Les dones tenim la nostra part de responsabilitat en el masclisme i els abusos. Les dones ens hem de plantar d’una vegada i dir NO. Però dir NO quan toca. Deixar de trepitjar-nos i de competir entre nosaltres amb escots de prostíbul i amb fotos amb cara de xupa-polles. No deixem de viure sotmeses als homes i als seus desitjos. Em direu que sóc masclista. Penseu el que vulgueu. M’importa poc. Si alguna cosa he après, en aquesta vida, és que el masclisme es combat dient NO i denunciant. Victimitzar és de neuròtic que gaudeix del seu malestar i que vol que l’acariciïn perquè pateix molt. Una persona lliure no victimitza, lluita i diu NO als abusos. Hi ha molta gent que està molt confortable amb el seu malestar. Així que deixeu aquest hashtag d’una vegada i dieu NO. És igual si perdeu la feina. Valia la pena deixar-se humiliar per un paper? Hi ha altres vies per ser actriu o dedicar-se al que un li agrada. Si accepteu la humiliació per l’ambició de fama o del que sigui que ambicioneu, llavors no ploriquegeu perquè abusen de vosaltres. Vosaltres els heu obert la porta a l’abús.
Apa, ja ho he dit.
I sí, jo he patit maltractaments. Així que tinc experiència amb el tema.