Creia que mai arribaria el dia que parlaria en primera persona d’aquest tema, però crec que ha arribat el moment de fer-ho. He sigut una persona maltractada psíquicament i físicament. Fixeu-vos que no m’amago darrere el substantiu “dona” ni utilitzo el tòpic absurd de la “violència masclista”. Violència masclista? La violència és violència i punt. Pot ser exercida per un home, per una dona, per un nen, per un gos, per un Mosso d’Esquadra, per un Estat, per un pare, per una mare, per un germà, per un home casat, per una dona divorciada i així fins a l’infinit. No sabria dir-vos si és més fulminant el maltractament psíquic o el físic. Crec que els dos destrueixen la teva autoestima i la teva dignitat per igual. De motius pels quals algú decideix ser violent n’hi ha tants com persones hi ha al món: algunes persones necessiten aixafar a l’altre per fer sobresortir la seva autoestima; d’altres necessiten fer patir a una altra persona el que ells han patit abans; d’altres estan en estats psicòtics i no controlen els seus actes; d’altres tenen por de perdre el seu estatus social de mascle i necessiten aixafar la seva dona com si fos un tros de merda….. resumint, traumes de la infància no resolts que passen factura dia rere dia a moltes persones. Es comença acceptant una humiliació per por, per pena, per vés a saber què. Llavors acceptes un comentari fora de lloc. Més endavant un “vas vestida així perquè t’agrada provocar” i et canvies de roba. Llavors arriba la primera hòstia i li dius que el deixaràs però segueixes perquè potser has exagerat la situació i tu en tens una mica la culpa. Llavors entra la por que es torni a repetir l’hòstia i intentes evitar qualsevol cosa que pugui despertar la fúria. Llavors sents crits al carrer i corres a trucar als Mossos perquè tens por que hi hagi una baralla al carrer. Llavors abaixes el cap cada vegada que et mira amb aquella mirada que tu ja coneixes… I així fins a quedar tancada en una capsa de terror on ningú et veu.
Crec que hi ha moltes persones que han patit maltractaments. També crec que hi ha moltes persones que estan bé amb els maltractaments perquè “vale más malo conocido que bueno por conocer” i a més a més faig una mica de pena a la gent i no m’he d’enfrontar al fet d’haver de ser una persona valenta i madurar d’una vegada. Crec que hi ha una mica de tot.
Amb aquest article m’agradaria animar a les persones que pateixen maltractaments, la majoria dels quals són nens petits indefensos davant d’uns pares mesquins, a denunciar amb paraules el que pateixen o han patit.
Suposo que us preguntareu per què ho he fet en primera persona (si no us ho heu preguntat, us ho explicaré igualment perquè sinó l’article em quedava massa curt i poc emotiu), doncs perquè crec que és una cosa que no hem d’amagar al fons de l’armari. Hi ha molta gent que, si sabés que hi ha algú que està vivint el mateix, veuria una porta que s’obre i podria tornar a respirar.
Res més, era només això.
Bona tarda.
El Jornaler 