El masculí genèric

Escric aquest article per expressar la meva opinió sobre un tuit que em va dirigir la lingüista catalana Carme Junyent sobre el masculí genèric (segons la Bel Olid, la Carme Junyent és una autoritat en la matèria. Jo, em sap greu decebre-us, sóc només una simple graduada en llengua i literatura catalanes que li agrada fer-se preguntes).

La Carme Junyent em comentava per Twitter que, pel que fa al masculí genèric, no cal canviar la normativa, que n’hi ha prou canviant les etiquetes: dir-ne gènere A i gènere B i que amb això ja tindríem tot el tema del masclisme lingüístic arreglat. (https://twitter.com/carmejunyent/status/1060270465023905793?s=21). Personalment, crec que estaríem allà mateix, que seria un pedaç més al ja complex masclisme lingüístic. És veritat que el sexe de les persones és una cosa i el gènere gramatical, una altra. No li discutiré pas, Déu me’n guard! Però també és cert que, en la majoria dels casos, el sexe masculí coincideix amb el gènere gramatical masculí. Així que, encara que en diguéssim gènere A i B, el que habitualment anés lligat al sexe femení, posem per cas el gènere A, mai s’utilitzaria per incloure els dos sexes, com passa amb el masculí genèric ara mateix. Així que seguiríem utilitzant el gènere que s’utilitza per referir-nos al sexe masculí per parlar dels dos sexes. Res hauria canviat, només la nomenclatura, el fons seguiria essent el mateix: la gent seguiria utilitzant els morfemes flexius que s’utilitzen per al sexe masculí, per al genèric. La Carme Junyent, com molts altres filòlegs i autoritats en la matèria (aquí va un masculí genèric: “altres filòlegs” hehe), em poden repetir el conte que el gènere gramatical i el sexe de les persones són dues coses diferents. Però les dues sabem, repeteixo, que, en la majoria dels casos, el gènere masculí va lligat al sexe masculí i el gènere femení, al sexe femení. I, insisteixo a dir, que l’inconscient col·lectiu té configurat el pensament de la mateixa manera. Com diu Gabriel Bibiloni “En els noms que es refereixen a persones o animals de sexe rellevant hi ha una correspondència en general (però no absoluta) entre gènere i sexe.” (https://bibiloni.cat/textos/genere.html) EN GENERAL.

També em poden rebatre tota aquesta explicació que us he fotut fins ara, argumentant que la categoria no marcada és la del gènere masculí i que la marcada és la del femení. I que per això es fa servir el gènere masculí per parlar dels dos sexes (el famós masculí genèric que tants maldecaps ens ha portat). Em sembla perfecte que el gènere masculí sigui el no marcat, però això fa que el meu cap s’ompli de preguntes, i una d’elles és aquesta: per què o en quin moment es va escollir que el gènere femení fos el que portés una marca morfològica i el gènere masculí no (perquè, segons les explicacions que he llegit, el fet que el gènere masculí no portés una marca morfològica és l’excusa que s’ha fet servir fins ara per justificar el masculí genèric)? I, se m’acut una altra pregunta: per què el fet de portar una marca morfològica fa que no pugui servir per fer un genèric?

Cada vegada que s’utilitza un masculí genèric la masculinitat d’un home es reforça i la feminitat d’una dona queda en segon pla. Aquesta és la meva conclusió.

Si voleu una solució, jo us en proposo una de ràpida i que no comportaria cap canvi gramatical: anomeneu gènere femení a allò que fins ara s’ha anomenat gènere masculí. Si el que diu la Carme Junyeny és cert (no té res a veure el gènere gramatical i el sexe de les persones, són dues coses completament separades), no hi haurà cap daltabaix a l’inconscient col·lectiu ni a la gramàtica catalana. Personalment crec, fora bromes i com ja he dit en aquest article, que serà un pedaç més, ja que el morfema que es fa servir per designar el gènere del sexe masculí seguirà essent el mateix que el que fem servir per parlar en genèric i, per tant, tot seguirà sent igual, haurà canviat el nom però no el contingut i cada vegada que es pronunciï un masculí genèric l’autoestima femenina seguirà rebent un cop de puny a l’estómac.

3 thoughts on “El masculí genèric

  1. Pep ha dit:

    “Cada vegada que s’utilitza un masculí genèric la masculinitat d’un home es reforça i la feminitat d’una dona queda en segon pla.” O sigui, si dic “els meus fills” (mascle i femella), estic reforçant la meva masculinitat?

    M'agrada

  2. ΤΕΤ ha dit:

    Algunes observacions meves, com a persona inexperta:

    a) S’han fet experiments que han demostrat que quan s’empra el masculí genèric per parlar sobre un grup de persones, molts lectors i oients no entenen que també hi ha dones en aquest grup. A la Viquipèdia en alemany es parla sobre això. (Generisches Maskulinum, 3.3.2 Studien)

    b) Sobre gènere no marcat: crec que té poca relació amb el masculí genèric, perquè hi ha llengües en què el gènere no marcat és el neutre, però el masculí genèric funciona exactament igual que en català, p. ex. grec.

    c) La existència de femení genèric quan parlem de professions tradicionalment femenines (infermera, puta) em fa sospitar que el masculí genèric, almenys en alguns casos, es deu a la poca presència de dones en alguns àmbits professionals. Potser quan parlem d’un grup, fem servir el gènere de la majoria de persones en el grup, o el gènere de les persones més importants del grup?

    d) Quan s’empra el masculí genèric, la correspondència entre gènere i sexe és absoluta. ‘Professorat’, ‘alumnat’ o ‘ésser (humà)’ no són masculí genèric, malgrat tenir gènere gramatical masculí. ‘Professor’, ‘alumne’ i ‘home’ si que ho són, perquè n’existeixen les formes femenines ‘professora’ ‘ (la) alumne’ ‘dona’. ‘Víctima’, ‘persona’ tampoc no són femení genèric, en canvi ‘infermera’ ho és.

    e) El masculí genèric causa ambigüitat: moltes vagades no se sap si es parla d’homes o de persones en general. He sentit p.ex. un professor parlant de metges que ‘han estudiat molts anys, treballen moltes hores etc i quan tornen a casa, les seves dones…’ I mentre que jo inicialment pensava que ell parlava de metges i metgesses es veu que no. (O potser s’empra el femení genèric quan es parla dels cònjuges de persones en masculí genèric?) En teoria es podria intentar aclarir que es tracta només de mascles cada vagada que el masculí emprat no és genèric, però això seria tan poc natural com el llenguatge inclusiu. I deixant de banda la invisibilització de les dones, l’ambigüitat en sí és un aspecte negatiu de la llengua. P.ex. quan Rodoreda diu que està cansada del ‘deliri de manar que tenen els homes’, parla de l’ésser humà en general o dels mascles en contrast amb les dones.

    f) També es pot discutir per què en quasi totes les llengües europees el mot que significa ‘homo sapiens’ o bé és el mateix mot que significa mascle (català: home, anglès: man) o bé un mot de gènere gramatical masculí (alemany: Mensch, grec: άνθρωπος, rus: человек).
    O si el gènere gramatical d’un mot influeix en la nostra percepció d’aquesta cosa, quan p.ex. antropomorfitzem un animal. O per què la mort està personificada com a dóna en la tradició catalana i com a home en llengües on la mort té gènere gramatical masculí. Però això és potser una altra qüestió.

    g) El punt a. és el més important. Aquells que no l’aborden quan critiquen el llenguatge inclusiu, fan pura demagògia per més experts que siguin, segons la meva humil opinió i amb tot el respecte.

    Junyent és autoritat en llengües africanes i llengües amenaçades, no sabia que ho era també en els generes.

    M'agrada

  3. Junyent Figueras M. Carme ha dit:

    Benvolguda Meritxell,
    Et pots estalviar el to de falsa modèstia. Pretendre que et responguin és una mostra d’arrogància.

    El meu tuit diu:
    No cal canviar la normativa, n’hi ha prou amb les etiquetes. Parlem de gènere A i gènere B i ho haurem solucionat.

    Tu hi afegeixes:
    i que amb això ja tindríem tot el tema del masclisme lingüístic arreglat.

    Ho dius tu, no jo.

    Jo mai no he parlat de “masculí genèric” tret, com en aquest cas, quan cito algú. Fer servir aquest terme demostra que no entén els meus arguments (i, per cert, m’és igual: no hi pateixo gens)

    Quan dius
    “Però també és cert que, en la majoria dels casos, el sexe masculí coincideix amb el gènere gramatical masculí”.
    demostres que no hi has rumiat gaire. T’ho dic en nom de panteres, hienes i girafes. Per no parlar de taules, cadires i llibretes (o taulers, seients i llibres). El gènere és una categoria arbitrària, per això “lingüista” tant ho podem ser homes com dones.

    I si és veritat que
    “que es pronunciï un masculí genèric l’autoestima femenina seguirà rebent un cop de puny a l’estómac.”
    jo diria que tens un problema. La teva AUTOestima depèn del que diguin els altres?

    I ja està. Tu hi dius la teva i jo la meva. Però ara que volen canviar el Codi Civil Català per fer-lo “inclusiu” ja veuràs qui hi sortirà perdent.

    M'agrada

Respon a Junyent Figueras M. Carme Cancel·la la resposta

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s