Ser català no és fàcil. Gens. Els espanyols, en canvi, tenen molta sort, neixen, aprenen a parlar castellà i «a vivir, que son cuatro días». Un català és una persona que viu en un estat de lluita permanent, que és atacat pels de casa i pels de fora. Els de casa l’acusen de ser poc català si fa una mala combinació de pronoms febles i no balla sardanes, i els de fora, de ser un nazi-feixista-racista-intolerant-egoista i uns quants «istes» més si parla català. Els catalans, per estar en forma, practiquem la vocal neutra i fem uns quants exercicis de combinació de pronoms febles cada dia abans d’esmorzar. Tenim el cervell ben musculat. El tenim tan musculat que som capaços d’aprendre altres llengües i tot, sigui per imposició (com és el cas del castellà) o sigui perquè ens ve de gust conèixer altres cultures i entendre la seva manera de pensar. Tot i així ens acusen de ser uns dictadors perquè volem imposar la llengua catalana a Catalunya (normalment qui fa aquest tipus d’acusacions són espanyols que només parlen castellà). És ben curiós que sigui ben vist a Espanya que t’obliguin a aprendre el castellà per a viure-hi i treballar-hi (com fa també qualsevol altre país del món), però que et considerin racista-feixista-nazi si vols obligar els nouvinguts a aprendre el català per a viure i treballar a Catalunya. Com deia, ser català no és fàcil, has de ser capaç d’entendre absurditats com aquesta cada dia i ser empàtic amb persones que t’odien només perquè vols parlar la teva llengua a la teva terra.
Els catalans, per la nostra salut mental, hem de deixar de ser una colònia qualsevol i convertir-nos en un perfum. Fa massa temps que dura aquest maltractament, necessitem noves aromes.
I ara us deixo, que m’estic pronominalitzant a sobre.
El Jornaler 