Autor: EL JORNALER

No us podeu imaginar com n’arriba a ser d’esgotador estar sexi tot el dia. I, l’endemà, tornem-hi. Jo ja fa molts anys que soc una dona sexi. Vaig començar a ser-ne quan tenia només divuit anys —vaig començar tardíssim en comparació a les noies d’ara— i, fins als trenta, ho vaig portar bastant bé perquè tenia molta energia i la gent m’aplaudia pel carrer cada vegada que sortia amb la meva minifaldilla, les sabates de taló de vint centímetres i l’escot que m’arribava fins al melic. Però, quan vaig arribar als trenta-un, les meves vèrtebres cervicals i lumbars em van agafar per banda i em van dir: o et treus els talons d’una punyetera vegada i et poses unes vambes o no comptis amb nosaltres per continuar caminant recta. Em van posar entre l’espasa i la paret: estar sexi o caminar recta? Òbviament, vaig continuar posant-me les meves fantàstiques sabates de taló —això sí, vaig rebaixar el taló un parell de centímetres per si de cas.

Però els talons són només la punta de l’iceberg del patiment diari d’una dona sexi. Parlem dels push-ups: de les calcetes, els pantalons i els sostenidors push-up. Tenia uns pantalons que m’apujaven el cul fins al clatell, i uns sostenidors que m’apujaven els pits fins a la barbeta. Semblava una dona sense esquena ni coll; això sí, estava supersexi.

Sabeu com n’és de dur portar sostenidors, pantalons i calcetes push-up per lluitar contra la llei de la gravetat? No, no ho sabeu. I estar prima i tenir un cul que cada natja té la mida d’una síndria de deu quilos perquè, a la majoria d’homes, els agraden els culs grossos en cossos prims? Tampoc ho sabeu. Molts cops m’havien de collir de terra perquè perdia l’equilibri. Parlem també de les ungles de cinc centímetres que m’haig de retocar cada setmana perquè estiguin perfectes i semblin naturals. Sabeu com n’és de difícil eixugar-se el cul després de cagar amb unes ungles de cinc centímetres sense acabar a urgències? O intentar posar-te una lentilla sense esbardellar-te l’ull?

Però no ens quedem aquí, seguim i toquem el tema més tabú de tots: sabeu quants pets m’he hagut d’aguantar després de tenir relacions sexuals amb algú per continuar sent la dona més sexi i idíl·lica amb qui s’han ficat al llit? Un pet, encara que sigui silenciós, no passa desapercebut pel nas d’un home, i pot enfonsar la reputació de molts anys d’esforços d’una dona sexi. Una dona sexi tampoc pot estar trista, ni tenir diarrea, ni fer pudor de suor, ni anar mal depilada, ni tenir un cabell blanc al cap, ni tenir les puntes obertes, ni anar amb la roba desconjuntada, ni rotar, ni tan sols pot menjar normal. Una dona sexi no menja com la resta d’éssers vius; una dona sexi menja eròticament qualsevol plat que li posen a davant (encara que no li agradi gens). Perquè m’entengueu: si el cambrer li porta una amanida, s’ha de menjar aquella amanida com si en comptes de tenir una fulla d’enciam a la boca hi tingués un plàtan cobert de xocolata desfeta. Una dona sexi no menja, una dona sexi ven una il·lusió.

Això sí, sempre us trobareu la típica dona que us dirà que ella es vesteix sexi per sentir-se bé amb si mateixa i perquè s’agrada així; que mai ho ha fet pels altres. A veure, qui carai es posa uns talons de vint centímetres, tres push-ups, mig quilo de maquillatge a la cara, unes ungles de cinc centímetres (amb les quals no pots ni posar-te un tampó) i un vestit que no et deixa respirar per sentir-se bé amb si mateixa?

Tornant a mi, els talons, els vaig aguantar fins que vaig fer quaranta anys, i aquell dia vaig dir: «PROU! Què collons estic fent? Agrades a tothom menys a tu mateixa.» I, des d’aquell dia, vaig cada dia amb xandall i vambes, no em depilo, no em tenyeixo els cabells, em dutxo un cop a la setmana, tinc les puntes dels cabells obertes i no practico sexe. He de compensar tots els anys de sacrificis que he fet. O sigui que calculo que, fins al 2040, no tornaré a tenir sexe.

En fi, en aquesta vida no es pot tenir tot.

Els sociates són una espècie de primats bípedes de la família dels homínids. Els reconeixeràs perquè, tot i predicar una vida humil, viuen en cases de 500.000 € i tenen nòmines d’alt funcionari. Són molt perillosos, sobretot quan se senten amenaçats, però no cal que s’hi sentin per ser-ne. La pitjor amenaça que pots fer a un sociata és dir-li que eliminaràs el funcionariat i que no podrà xerrar durant tot el dia. Si això passa, ja pots arrencar a córrer, perquè el sociata simpàtic que creies conèixer es convertirà en un dictador supremacista i et començarà a parlar en sànscrit durant uns quants dies. Quan un sociata està content, en canvi, sol anar al Marroc (o a qualsevol país de l’Àfrica); a l’Índia; a Amèrica del Sud, o a algun país asiàtic a menjar cuscús, hummus, tabule o tofu i a fer-se fotos amb nens desnodrits que els pengen els mocs. Un sociata xerra pels descosits, però no diu absolutament res; no cal que l’entenguis ni que parlis el seu idioma, ell s’ho talla i ell s’ho cus. Pot estar-se dies sencers així. Si mai et trobes en aquesta situació, marxa cap a casa o a fer el que hagis de fer perquè el sociata continuarà xerrant sense notar que has marxat. És un ésser moralista i tradicionalista camuflat de progressista i humanitari, per això el ritu d’iniciació al món sociata consisteix a anar a qualsevol país de l’Àfrica a ensenyar-los com es llaura un camp i tornar cap a casa i esquivar tots els africans que et trobis pel carrer.

Doncs ja ho sabeu, si us avorriu i no sabeu què fer, pregunteu quina hora és a un sociata i tindreu discurs per uns quants dies.

Ser català no és fàcil. Gens. Els espanyols, en canvi, tenen molta sort, neixen, aprenen a parlar castellà i «a vivir, que son cuatro días». Un català és una persona que viu en un estat de lluita permanent, que és atacat pels de casa i pels de fora. Els de casa l’acusen de ser poc català si fa una mala combinació de pronoms febles i no balla sardanes, i els de fora, de ser un nazi-feixista-racista-intolerant-egoista i uns quants «istes» més si parla català. Els catalans, per estar en forma, practiquem la vocal neutra i fem uns quants exercicis de combinació de pronoms febles cada dia abans d’esmorzar. Tenim el cervell ben musculat. El tenim tan musculat que som capaços d’aprendre altres llengües i tot, sigui per imposició (com és el cas del castellà) o sigui perquè ens ve de gust conèixer altres cultures i entendre la seva manera de pensar. Tot i així ens acusen de ser uns dictadors perquè volem imposar la llengua catalana a Catalunya (normalment qui fa aquest tipus d’acusacions són espanyols que només parlen castellà). És ben curiós que sigui ben vist a Espanya que t’obliguin a aprendre el castellà per a viure-hi i treballar-hi (com fa també qualsevol altre país del món), però que et considerin racista-feixista-nazi si vols obligar els nouvinguts a aprendre el català per a viure i treballar a Catalunya. Com deia, ser català no és fàcil, has de ser capaç d’entendre absurditats com aquesta cada dia i ser empàtic amb persones que t’odien només perquè vols parlar la teva llengua a la teva terra.

Els catalans, per la nostra salut mental, hem de deixar de ser una colònia qualsevol i convertir-nos en un perfum. Fa massa temps que dura aquest maltractament, necessitem noves aromes.

I ara us deixo, que m’estic pronominalitzant a sobre.

Primer de tot, m’agradaria fer un aclariment: el gènere lingüístic no té res a veure amb el gènere humà. El gènere lingüístic serveix per a dividir les paraules en categories gramaticals (masculí, femení, neutre). Si en comptes d’haver anomenat aquestes tres categories gramaticals «masculí, femení, neutre», les haguessin anomenat «A, B, C», ens hauríem estalviat tot aquest remolí d’indignacions.

A mi, sincerament, tant m’és si una persona se sent dona, home, no binari, transgènere, cisgènere, extraterrestre, infravalorat…, jo veig persones i prou (fins que no em demostrin el contrari amb les seves accions). Quan conec algú, no li pregunto ni de quin gènere és ni si li agrada anar al llit amb homes; amb dones; amb homes i dones; amb homes rossos amb ulls blaus; amb dones altes i grasses; amb animals; amb polítics corruptes; amb alumnes…, tampoc m’interessa saber-ho.

Quan sento o llegeixo la paraula nois, no penso que m’estiguin marginant com a persona i que sigui una actitud sexista. Entenc que la paraula nois integra a tot un conjunt de persones d’una edat semblant, tinguin penis, vagina, miopia, el cul gros, el nas petit o els falti una orella.

No podem pretendre que, abans de dirigir-nos algú, hàgim de preguntar de quin gènere és i amb qui li agrada anar al llit (suposant que no siguin asexuals) i a partir d’aquí utilitzar centenars de morfemes finals per adaptar-nos a cadascuna de les persones i no ferir els sentiments de ningú. Això és una bogeria des del punt de vista lingüístic i psicològic.

El problema no és a la llengua. El problema de l’autoestima i de la identitat de les persones està en un mateix (i s’arregla anant a teràpia) i en la societat (i s’arregla, des de la política, canviant els discursos que relacionen els nens amb la força i les nenes amb les feines de la casa, i donant un missatge d’igualtat d’oportunitats a les persones). No podem pretendre superar les nostres crisis personals transformant les llengües, sense reflexió. La llengua no és masclista ni sexista, la societat, malauradament, encara sí. Que et diguin «elle» en comptes de «ella» no farà millorar la teva autoestima i que et sentis més integrat/ada/ade/ado en aquesta societat.

Resumint, les terminacions dels mots no són sexistes, el sexisme està en els parlants.

Suposo que fa dies que us esteu preguntant: Què són exactament els CDRs? No? Bé, doncs us ho explicaré igualment.

Els CDRs, altrament coneguts com a Comitès de Defensa de la República, són unes cèl·lules terroristes encarregades d’exterminar tota la població espanyola que no sàpiga conjugar els pronoms febles. Més o menys, seria això. Però aprofundim-hi una mica més.

Si busquem la definició de CDR al diccionari de la RAE, ens trobarem amb accepcions com aquesta: “Comando Destinado a la Represión (y al deterioro de la paz de nuestra queridísima España, cuna de la democracia y la tolerancia) pero no a una represión normal, a una represión terrorífica, escalofriante, monstruosa y antidemocrática. En resumen, que estos mamones quieren romper España”.

Si, encanvi, busquem la seva definició al DIEC, trobarem accepcions com aquesta: “ai senyor, però si són jovenalla”.

Com podem reconèixer un CDR autèntic que no sigui d’imitació?

Doncs, hi ha diverses maneres de reconèixer-los. El primer que us cridarà l’atenció és la seva mirada esgarrifosa i terrorífica més pròpia d’un monstre que d’un ésser humà. Diuen que si els mires directament als ulls et converteixes en un independentista radical.

Un altre tret diferencial és que solen portar a sobre armes de destrucció massiva com pots de Fairy, Kleenex usats, mainada, mòbils, encenedors…. i refrigeri per aparentar ser humans i passar desapercebuts.

Els CDRs més perillosos ronden els 80 anys i solen anar armats amb bastons i cadires de rodes d’última generació.

Per comunicar-se utilitzen una tecnologia molt avançada: el Telegram, amb missatges clau com “els carrers seran sempre nostres”. Que en llenguatge de carrer vindria a ser: “es cagaran a sobre”.

Hi ha diferents grups de CDRs, els més temibles són els CDRs de la classe de les maduixes i dels espàrrecs. El pitjor atemptat que se’ls imputa és el de demanar la llibertat d’uns presos polítics i convocar un referèndum. Un REFERÈNDUM!

Què heu de fer per formar part d’un CDR?

Primer de tot heu de tornar-vos molt i molt dolents. Però molt, eh! Els entrenaments per entrar en un dels seus comitès són duríssims. Poques persones han aguantat tant de dolor. Una de les proves consisteix a preparar un plat de verdura al vapor i planxar dues camises sense que et quedi ni una arruga. Si troben, encara que sigui, només una arruga, et fan cantar Els segadors 100 vegades seguides. Hi ha persones que han perdut la veu.

Però la prova de foc i definitiva consisteix a fer una barricada en mig minut amb el primer que trobis pel carrer. Si tardes més de mig minut, t’envien a un curs intensiu de ball de sardanes i a tocar el flabiol amb la Bisbal de l’Empordà durant tot un estiu.

Si us ha quedat algun dubte de què és un CDR, no dubteu a preguntar-ho a algun membre de VOX, segur que us ho explicarà encantat.

Se m’ha acusat d’homòfoba per aquest tuit: “Ara diré una cosa que farà que tothom se’m tiri a sobre, però és una realitat: els homes cada vegada són més femenins i les dones cada vegada més masculines. La falla de la funció del pare està fent augmentar considerablement el nombre d’homosexuals.”

Més que acusat, se m’ha insultat i humiliat (una actitud molt tolerant i madura venint d’una persona que m’acusa a mi d’homòfoba i d’intolerant). Aquí ja veiem que la gent que m’insulta i m’humilia és allò que critica, per tant em preocupen ben poc els seus comentaris sense fonament i intel·lectualment buits.

Analitzem la primera frase del meu tuit que ha creat controvèrsia:”els homes cada vegada són més femenins i les dones cada vegada més masculines.” Aquí hi ha hagut gent que m’ha dit que què m’he pensat d’insinuar que hi ha característiques pròpies dels homes i característiques pròpies de les dones. Doncs és ben senzill d’explicar: quan algú de vosaltres veu una persona pel carrer, sap perfectament si és un home o una dona només mirant-lo. Això és perquè el nostre cervell categoritza per identificar amb facilitat allò que veu, per no haver de memoritzar home per home, dona per dona, animal per animal i cosa per cosa. Quan veu un gos, sap que és un gos immediatament perquè el cervell fa un treball de sintetització immediat de les característiques essencials d’allò que veu i ràpidament el posa en una categoria. Veieu com serveix la lingüística per estudiar els processos mentals.

Dit això, en cap moment he dit que fos un problema el fet que les dones cada vegada fossin més masculines o que els homes fossin cada vegada més femenins. Sou la majoria de vosaltres que hi heu vist un problema en això. Potser per problemes profunds de comprensió lectora, potser per ganes de condemnar algú i descarregar frustracions personals contra algú, potser perquè sou vosaltres que teniu problemes amb l’homosexualitat, vosaltres sabreu, m’importa poc.

Passem a la segona frase que ha creat controvèrsia i atacs d’histèria: “La falla de la funció del pare està fent augmentar considerablement el nombre d’homosexuals.” Aquí la gent ja s’ha fet palles mentals i a alguns, fins i tot, els ha petat més d’una neurona. Alguns han interpretat que jo deia clarament que els pares que no són bons pares fan fills gais. Un petit parèntesi: si us hi heu fixat, en cap moment he dit que fos negatiu o positiu que haguessin augmentat el nombre d’homosexuals. Però sempre és millor acusar ràpidament algú d’homòfob i enviar-lo a la forca. Primer de tot dir-vos que el significat de “falla” és aquest: “Falta d’una cosa necessària, útil“. I que la funció del pare consisteix a fer entendre al fill que la mare no és seva, separar-lo d’ella perquè surti del camp del gaudi i entri al camp del desig (que no es quedi enganxat mentalment a la mare i pugui esdevenir una persona independent). Si aquesta funció no es fa, o no es fa prou bé, el nen esdevindrà un neuròtic, un psicòtic o un pervers. Neuròtics, ho som la majoria (heterosexuals, homosexuals i la resta d’humans). Així que la majoria de funcions del pare no es fan massa bé. La funció del pare no té per què fer-la un home, també la pot fer una dona. És una funció, no una persona.

Aquí alguns m’han dit que això no és cert perquè dos germans idèntics, educats pels mateixos pares un surt gai i l’altre no. Doncs fàcil de resoldre, cada nen és un món, mai s’eduquen dues persones exactament igual, cada nen rep significants diferents de l’entorn. L’entorn no inclou només els pares. Cada nen pateix malalties diferents. Cada nen té amics diferents, etc. No em digueu que dues persones són educades exactament de la mateixa manera perquè és mentida. Són dues persones diferents i separades, per més que s’assemblin.

Entrem ara al tema de “l’homosexualitat es porta al gens”. Primer de tot, no hi ha cap científic que ho pugui afirmar rotundament amb proves científiques. Són hipòtesis. El nen neix amb la capacitat de parlar i amb la capacitat de tenir relacions sexuals i amb moltes altres capacitats, però de cap manera neix amb un gen que diu que serà homosexual o heterosexual. El nen durant els seus primers anys de vida es va formant mentalment i, depenent del que visqui i com ho visqui, tirarà cap a un costat o cap a un altre. Aquí la gent em deia: ah, doncs si té dos pares gais, serà gai. Doncs no té per què. Potser un fill ho serà i l’altre no, depèn de com interpreti la realitat. Hi ha mil factors involucrats a l’hora de formar un ésser humà. Cada persona té una vida diferent de la dels altres, així que cadascú reaccionarà diferent davant d’un mateix input. Amb aquest tema tampoc he dit que fos millor o pitjor ser homosexual o heterosexual, bàsicament perquè jo quan veig una persona no penso en si és homosexual o heterosexual, m’és ben igual. Veig persones. No vaig dient a la gent que jo sóc heterosexual ni vaig preguntant si ells són homosexuals. Cadascú que desitgi a qui vulgui.

Després de tot el que he vist arran del meu tuit només puc pensar que hi ha gent que té moltes ganes de fer mal i d’altres que tenen greus problemes de comprensió lectora. Poca gent ha debatut amablement com hauria de fer una persona suposadament tolerant.

També he notat que la gent té molta obsessió amb els títols universitaris, i, personalment, les persones més sàvies que he conegut, no en tenien cap. Hi ha gent que sap aprendre sense anar a la universitat, encara que us sembli impossible. I tenir un títol no és garantia de res. El que sí que va molt bé, és pensar per un mateix i fer-se preguntes.

Vinga doncs, fins la propera.

Aquest matí m’he aixecat 100% sincera i m’han vingut ganes d’escriure quatre ratlles al meu blog. He dit quatre ratlles? 99% mentidera perquè n’escriuré unes quantes més, n’estic un 98% segura.

El fet és que ahir a la nit vaig dedicar un 48,5% del meu temps a pensar en com seria el pare ideal pels meus futurs fills. I vaig arribar a una única conclusió: el Corte Inglés hauria de desaparèixer de la faç de la terra. N’estic 100% segura. L’altre 51,5% del temps, el vaig dedicar a intentar procrear.

Perdoneu, no sé què em passa, no puc deixar de tantpercentejar-ho tot. És com si el meu cos fos un simple tant per cent de característiques imposades. Em sento dividida. Això d’estar-me preparant per ser un 97% entregada i per reduir el meu egoisme i les meves queixes a 0, m’està costant més del que em pensava. Però està molt bé que totes les dones ens uniformem en el moment de ser mares. Així no hi ha diferències entre nosaltres i cap nen està gelós ni se sent inferior per tenir una mare diferent de les altres.

Avui, per entrenar-me, després de netejar tot el pis, rentar tota la roba i anar a comprar, li he dit a la meva parella que segués al sofà, que li portaria una cervesa fresca i li faria un massatge als peus. M’ha semblat que s’adaptava bé al canvi, en cap moment m’ha semblat enfadat pel que feia. Quan he acabat li he preguntat si podia fer res més per ell (m’ha semblat que no m’havia entregat prou i que havia sigut massa egoista perquè no li havia ofert també unes olives i unes patates xips per acompanyar la cervesa). M’ha dit que de moment no necessitava res més i que me n’anés cap a la cuina a preparar el dinar, que li venia molt de gust menjar faves a la catalana.

La setmana passada vaig parlar amb el meu cap i li vaig dir que creia que treballava massa poques hores pel sou que em pagaven, i que, si no els feia res, em quedaria 5 hores més al dia per fer una jornada laboral de 13 hores. El meu cap no hi va trobar cap inconvenient. Tinc un cap que no me’l mereixo.

A poc a poc estic aconseguint acostar-me als tants per cent que se’m demanen per ser mare. Crec que aviat aconseguiré ser la mare que tothom espera que sigui. No em queixo. Tot el contrari. L’altre dia un tio se’m va tirar a sobre amb el cotxe i li vaig dir que jo li pagaria la reparació del cotxe, que jo estava bé, que només tenia dues cames trencades i havia d’anar amb cadira de rodes durant 3 mesos, però que gràcies a ell estalviaria en gasolina.

Qui no és feliç és perquè no vol.

Crec que avui, finalment, he tocat fons. Quan creia que la meva vida ja no podia anar pitjor; quan per fi tenia assumit que ja havia arribat al fons del profund pou on em trobava; quan finalment donava per fet que la foscor de la meva vida no podia ennegrir-se més, va i em trobo una noia fumant-se un USB.

No sé nois, la meva capacitat de comprensió té uns límits. Aquesta noia s’estava fumant un puto llàpit de memòria. Sí, un USB d’aquells que fiqueu a l’ordinador per guardar-hi coses. Ai, que innocents que sou! I tan tranquil·la que se’l fumava, com qui menja un pa amb tomàquet amb un assortit d’embotits ibèrics.

En un primer moment he pensat que simplement s’estava ficant l’USB a la boca, com qui llepa un xumet o un llàpit de fusta de tota la vida per recordar el mugró de la mare en moments d’angoixa. Però, el fum espès que ha començat a emergir de la seva boca, m’ha fet sospitar que allò no era una succió innocent. He tardat uns minuts a deduir de què es tractava. He recordat, de sobte, que feia uns anys s’havia posat de moda fumar vapor d’aigua perquè uns científics de no sé on, preocupats pel benestar de la humanitat, deien que era més saludable inhalar aigua que quitrà i nicotina (perquè m’entengueu: que a la Seguretat Social li sortia massa car això de tractar tants tumors derivats del tabac). On era? Ah sí, doncs res, la noia ha desembeinat l’USB, se l’ha ficat a la boca i ha començat a succionar-lo i a expulsar vapor d’alguna cosa. M’he quedat completament hipnotitzada mirant-la amb la meva desfasada cervesa servida en un simple vas de vidre a la mà. La noia deu haver pensat que m’havia pres alguna substància psicoactiva i que acaba d’arribar del passat amb una màquina del temps. Tenia els ulls com dues taronges.

Com us podeu imaginar, m’han atacat mil dubtes existencials:

– Quanta memòria deu tenir aquest USB?

– Queden registrades totes les pipades que fa?

– És compatible amb el meu iPhone?

– La frase feta “sortir fum del cap” en realitat no és cap metàfora?

– He apagat la calefacció abans de sortir de casa?

Aquesta experiència m’ha fet replantejar-me tota la meva vida. No sé què serà el següent que em trobaré. Potser, en un futur, l’USB se’ns fumarà a nosaltres. No ho sé. La vida dóna moltes voltes. Hem d’estar preparats per tot, nois.

Que bé que li va al cap d’un estat quan el 90% de la seva població és curta de gambals, no toca ni quarts ni hores i li falta un bull. Benvinguts al segle XXI: el segle dels leds i els aparadors virtuals.

He deixat de mirar la televisió i escoltar la majoria de programes de ràdio perquè tinc la sensació que un grup de nens de P3 ha abduït els presentadors, locutors i contertulians de totes les ràdios i televisions d’aquest país. De vegades, fins i tot, tinc terror d’haver-me tornat superdotada i que el problema no el tinguin ells sinó jo. Potser les metàfores i els dobles sentits són cosa de gent superdotada. Potser la gent normal sempre parla en sentit literal i el sentit figurat és cosa de gent amb problemes mentals greus.

L’altre dia vaig sortir a passejar i se’m va acudir saludar algú i usar una frase en sentit figurat (sóc una agosarada). La cosa va anar així:

Jo: Ei, hola! Com va tot?

L’altre: Hola! Bé, tot bé. I tu?

Jo: Bé, però la processó va per dins. Ja saps què vull dir.

L’altre: Quina processó? Ja és Setmana Santa?

En aquell moment, el primer que vaig fer va ser mirar que no hi hagués cap càmera al meu voltant (segur que volien penjar el vídeo a youtube) però, a part de tres pardals fumant-se uns porros d’haixix (no han posat més ics en aquesta paraula per por que els menors no la poguessis pronunciar, suposo) i una senyora dient al seu gos que ja no la mirava com abans, no em va semblar veure res que trenqués l’harmonia del lloc on em trobava. Era possible que aquell ésser, que tenia davant, no hagués entès aquella frase en sentit figurat?

Vaig fer veure que li seguia el joc i me’n vaig anar. No volia encetar una crisi d’identitat davant d’aquella persona. Tenia por de les represàlies (que em comencés a bombardejar amb frases amb subjecte el·líptic i verb, i sense complement directe ni circumstancial).

Què ens està passant, humans? Ha arribat l’era de l’extinció de la intel·ligència? Tornarem a follar com animals i a matar-nos entre nosaltres per veure qui es queda l’hamburguesa del Mc Donalds amb més calories? Desapareixerà el llenguatge complex i ens entendrem amb onomatopeies, altre cop? No podem permetre que el sentit figurat desaparegui de les nostres vides. No podem permetre que l’estupidesa ens venci, perquè si ens vens l’estupidesa, l’Urvater s’implantarà a les nostres vides i se’ns haurà acabat tota aproximació de llibertat física i mental.

No ho sé vosaltres, però jo no penso acceptar que un home m’arrossegui agafant-me pel cabell a una cova per donar-me pel cul i que quan li demani explicacions de per què ha fet el que ha fet em digui “uga uga txaca uga” i em torni a donar pel cul.  I no parlo en sentit figurat.

Si voleu escoltar l’audioblog: https://youtu.be/0L2XqN_Zv0I

Creia que mai arribaria el dia que parlaria en primera persona d’aquest tema, però crec que ha arribat el moment de fer-ho. He sigut una persona maltractada psíquicament i físicament. Fixeu-vos que no m’amago darrere el substantiu “dona” ni utilitzo el tòpic absurd de la “violència masclista”. Violència masclista? La violència és violència i punt. Pot ser exercida per un home, per una dona, per un nen, per un gos, per un Mosso d’Esquadra, per un Estat, per un pare, per una mare, per un germà, per un home casat, per una dona divorciada i així fins a l’infinit. No sabria dir-vos si és més fulminant el maltractament psíquic o el físic. Crec que els dos destrueixen la teva autoestima i la teva dignitat per igual. De motius pels quals algú decideix ser violent n’hi ha tants com persones hi ha al món: algunes persones necessiten aixafar a l’altre per fer sobresortir la seva autoestima; d’altres necessiten fer patir a una altra persona el que ells han patit abans; d’altres estan en estats psicòtics i no controlen els seus actes; d’altres tenen por de perdre el seu estatus social de mascle i necessiten aixafar la seva dona com si fos un tros de merda….. resumint, traumes de la infància no resolts que passen factura dia rere dia a moltes persones. Es comença acceptant una humiliació per por, per pena, per vés a saber què. Llavors acceptes un comentari fora de lloc. Més endavant un “vas vestida així perquè t’agrada provocar” i et canvies de roba. Llavors arriba la primera hòstia i li dius que el deixaràs però segueixes perquè potser has exagerat la situació i tu en tens una mica la culpa. Llavors entra la por que es torni a repetir l’hòstia i intentes evitar qualsevol cosa que pugui despertar la fúria. Llavors sents crits al carrer i corres a trucar als Mossos perquè tens por que hi hagi una baralla al carrer. Llavors abaixes el cap cada vegada que et mira amb aquella mirada que tu ja coneixes… I així fins a quedar tancada en una capsa de terror on ningú et veu.

Crec que hi ha moltes persones que han patit maltractaments. També crec que hi ha moltes persones que estan bé amb els maltractaments perquè “vale más malo conocido que bueno por conocer” i a més a més faig una mica de pena a la gent i no m’he d’enfrontar al fet d’haver de ser una persona valenta i madurar d’una vegada. Crec que hi ha una mica de tot.

Amb aquest article m’agradaria animar a les persones que pateixen maltractaments, la majoria dels quals són nens petits indefensos davant d’uns pares mesquins, a denunciar amb paraules el que pateixen o han patit.

Suposo que us preguntareu per què ho he fet en primera persona (si no us ho heu preguntat, us ho explicaré igualment perquè sinó l’article em quedava massa curt i poc emotiu), doncs perquè crec que és una cosa que no hem d’amagar al fons de l’armari. Hi ha molta gent que, si sabés que hi ha algú que està vivint el mateix, veuria una porta que s’obre i podria tornar a respirar.

Res més, era només això.

Bona tarda.