Què són els CDRs?

Suposo que fa dies que us esteu preguntant: Què són exactament els CDRs? No? Bé, doncs us ho explicaré igualment.

Els CDRs, altrament coneguts com a Comitès de Defensa de la República, són unes cèl·lules terroristes encarregades d’exterminar tota la població espanyola que no sàpiga conjugar els pronoms febles. Més o menys, seria això. Però aprofundim-hi una mica més.

Si busquem la definició de CDR al diccionari de la RAE, ens trobarem amb accepcions com aquesta: “Comando Destinado a la Represión (y al deterioro de la paz de nuestra queridísima España, cuna de la democracia y la tolerancia) pero no a una represión normal, a una represión terrorífica, escalofriante, monstruosa y antidemocrática. En resumen, que estos mamones quieren romper España”.

Si, encanvi, busquem la seva definició al DIEC, trobarem accepcions com aquesta: “ai senyor, però si són jovenalla”.

Com podem reconèixer un CDR autèntic que no sigui d’imitació?

Doncs, hi ha diverses maneres de reconèixer-los. El primer que us cridarà l’atenció és la seva mirada esgarrifosa i terrorífica més pròpia d’un monstre que d’un ésser humà. Diuen que si els mires directament als ulls et converteixes en un independentista radical.

Un altre tret diferencial és que solen portar a sobre armes de destrucció massiva com pots de Fairy, Kleenex usats, mainada, mòbils, encenedors…. i refrigeri per aparentar ser humans i passar desapercebuts.

Els CDRs més perillosos ronden els 80 anys i solen anar armats amb bastons i cadires de rodes d’última generació.

Per comunicar-se utilitzen una tecnologia molt avançada: el Telegram, amb missatges clau com “els carrers seran sempre nostres”. Que en llenguatge de carrer vindria a ser: “es cagaran a sobre”.

Hi ha diferents grups de CDRs, els més temibles són els CDRs de la classe de les maduixes i dels espàrrecs. El pitjor atemptat que se’ls imputa és el de demanar la llibertat d’uns presos polítics i convocar un referèndum. Un REFERÈNDUM!

Què heu de fer per formar part d’un CDR?

Primer de tot heu de tornar-vos molt i molt dolents. Però molt, eh! Els entrenaments per entrar en un dels seus comitès són duríssims. Poques persones han aguantat tant de dolor. Una de les proves consisteix a preparar un plat de verdura al vapor i planxar dues camises sense que et quedi ni una arruga. Si troben, encara que sigui, només una arruga, et fan cantar Els segadors 100 vegades seguides. Hi ha persones que han perdut la veu.

Però la prova de foc i definitiva consisteix a fer una barricada en mig minut amb el primer que trobis pel carrer. Si tardes més de mig minut, t’envien a un curs intensiu de ball de sardanes i a tocar el flabiol amb la Bisbal de l’Empordà durant tot un estiu.

Si us ha quedat algun dubte de què és un CDR, no dubteu a preguntar-ho a algun membre de VOX, segur que us ho explicarà encantat.

Twitter i les ganes d’enviar la gent a la forca

Se m’ha acusat d’homòfoba per aquest tuit: “Ara diré una cosa que farà que tothom se’m tiri a sobre, però és una realitat: els homes cada vegada són més femenins i les dones cada vegada més masculines. La falla de la funció del pare està fent augmentar considerablement el nombre d’homosexuals.”

Més que acusat, se m’ha insultat i humiliat (una actitud molt tolerant i madura venint d’una persona que m’acusa a mi d’homòfoba i d’intolerant). Aquí ja veiem que la gent que m’insulta i m’humilia és allò que critica, per tant em preocupen ben poc els seus comentaris sense fonament i intel·lectualment buits.

Analitzem la primera frase del meu tuit que ha creat controvèrsia:”els homes cada vegada són més femenins i les dones cada vegada més masculines.” Aquí hi ha hagut gent que m’ha dit que què m’he pensat d’insinuar que hi ha característiques pròpies dels homes i característiques pròpies de les dones. Doncs és ben senzill d’explicar: quan algú de vosaltres veu una persona pel carrer, sap perfectament si és un home o una dona només mirant-lo. Això és perquè el nostre cervell categoritza per identificar amb facilitat allò que veu, per no haver de memoritzar home per home, dona per dona, animal per animal i cosa per cosa. Quan veu un gos, sap que és un gos immediatament perquè el cervell fa un treball de sintetització immediat de les característiques essencials d’allò que veu i ràpidament el posa en una categoria. Veieu com serveix la lingüística per estudiar els processos mentals.

Dit això, en cap moment he dit que fos un problema el fet que les dones cada vegada fossin més masculines o que els homes fossin cada vegada més femenins. Sou la majoria de vosaltres que hi heu vist un problema en això. Potser per problemes profunds de comprensió lectora, potser per ganes de condemnar algú i descarregar frustracions personals contra algú, potser perquè sou vosaltres que teniu problemes amb l’homosexualitat, vosaltres sabreu, m’importa poc.

Passem a la segona frase que ha creat controvèrsia i atacs d’histèria: “La falla de la funció del pare està fent augmentar considerablement el nombre d’homosexuals.” Aquí la gent ja s’ha fet palles mentals i a alguns, fins i tot, els ha petat més d’una neurona. Alguns han interpretat que jo deia clarament que els pares que no són bons pares fan fills gais. Un petit parèntesi: si us hi heu fixat, en cap moment he dit que fos negatiu o positiu que haguessin augmentat el nombre d’homosexuals. Però sempre és millor acusar ràpidament algú d’homòfob i enviar-lo a la forca. Primer de tot dir-vos que el significat de “falla” és aquest: “Falta d’una cosa necessària, útil“. I que la funció del pare consisteix a fer entendre al fill que la mare no és seva, separar-lo d’ella perquè surti del camp del gaudi i entri al camp del desig (que no es quedi enganxat mentalment a la mare i pugui esdevenir una persona independent). Si aquesta funció no es fa, o no es fa prou bé, el nen esdevindrà un neuròtic, un psicòtic o un pervers. Neuròtics, ho som la majoria (heterosexuals, homosexuals i la resta d’humans). Així que la majoria de funcions del pare no es fan massa bé. La funció del pare no té per què fer-la un home, també la pot fer una dona. És una funció, no una persona.

Aquí alguns m’han dit que això no és cert perquè dos germans idèntics, educats pels mateixos pares un surt gai i l’altre no. Doncs fàcil de resoldre, cada nen és un món, mai s’eduquen dues persones exactament igual, cada nen rep significants diferents de l’entorn. L’entorn no inclou només els pares. Cada nen pateix malalties diferents. Cada nen té amics diferents, etc. No em digueu que dues persones són educades exactament de la mateixa manera perquè és mentida. Són dues persones diferents i separades, per més que s’assemblin.

Entrem ara al tema de “l’homosexualitat es porta al gens”. Primer de tot, no hi ha cap científic que ho pugui afirmar rotundament amb proves científiques. Són hipòtesis. El nen neix amb la capacitat de parlar i amb la capacitat de tenir relacions sexuals i amb moltes altres capacitats, però de cap manera neix amb un gen que diu que serà homosexual o heterosexual. El nen durant els seus primers anys de vida es va formant mentalment i, depenent del que visqui i com ho visqui, tirarà cap a un costat o cap a un altre. Aquí la gent em deia: ah, doncs si té dos pares gais, serà gai. Doncs no té per què. Potser un fill ho serà i l’altre no, depèn de com interpreti la realitat. Hi ha mil factors involucrats a l’hora de formar un ésser humà. Cada persona té una vida diferent de la dels altres, així que cadascú reaccionarà diferent davant d’un mateix input. Amb aquest tema tampoc he dit que fos millor o pitjor ser homosexual o heterosexual, bàsicament perquè jo quan veig una persona no penso en si és homosexual o heterosexual, m’és ben igual. Veig persones. No vaig dient a la gent que jo sóc heterosexual ni vaig preguntant si ells són homosexuals. Cadascú que desitgi a qui vulgui.

Després de tot el que he vist arran del meu tuit només puc pensar que hi ha gent que té moltes ganes de fer mal i d’altres que tenen greus problemes de comprensió lectora. Poca gent ha debatut amablement com hauria de fer una persona suposadament tolerant.

També he notat que la gent té molta obsessió amb els títols universitaris, i, personalment, les persones més sàvies que he conegut, no en tenien cap. Hi ha gent que sap aprendre sense anar a la universitat, encara que us sembli impossible. I tenir un títol no és garantia de res. El que sí que va molt bé, és pensar per un mateix i fer-se preguntes.

Vinga doncs, fins la propera.

100% mare

Aquest matí m’he aixecat 100% sincera i m’han vingut ganes d’escriure quatre ratlles al meu blog. He dit quatre ratlles? 99% mentidera perquè n’escriuré unes quantes més, n’estic un 98% segura.

El fet és que ahir a la nit vaig dedicar un 48,5% del meu temps a pensar en com seria el pare ideal pels meus futurs fills. I vaig arribar a una única conclusió: el Corte Inglés hauria de desaparèixer de la faç de la terra. N’estic 100% segura. L’altre 51,5% del temps, el vaig dedicar a intentar procrear.

Perdoneu, no sé què em passa, no puc deixar de tantpercentejar-ho tot. És com si el meu cos fos un simple tant per cent de característiques imposades. Em sento dividida. Això d’estar-me preparant per ser un 97% entregada i per reduir el meu egoisme i les meves queixes a 0, m’està costant més del que em pensava. Però està molt bé que totes les dones ens uniformem en el moment de ser mares. Així no hi ha diferències entre nosaltres i cap nen està gelós ni se sent inferior per tenir una mare diferent de les altres.

Avui, per entrenar-me, després de netejar tot el pis, rentar tota la roba i anar a comprar, li he dit a la meva parella que segués al sofà, que li portaria una cervesa fresca i li faria un massatge als peus. M’ha semblat que s’adaptava bé al canvi, en cap moment m’ha semblat enfadat pel que feia. Quan he acabat li he preguntat si podia fer res més per ell (m’ha semblat que no m’havia entregat prou i que havia sigut massa egoista perquè no li havia ofert també unes olives i unes patates xips per acompanyar la cervesa). M’ha dit que de moment no necessitava res més i que me n’anés cap a la cuina a preparar el dinar, que li venia molt de gust menjar faves a la catalana.

La setmana passada vaig parlar amb el meu cap i li vaig dir que creia que treballava massa poques hores pel sou que em pagaven, i que, si no els feia res, em quedaria 5 hores més al dia per fer una jornada laboral de 13 hores. El meu cap no hi va trobar cap inconvenient. Tinc un cap que no me’l mereixo.

A poc a poc estic aconseguint acostar-me als tants per cent que se’m demanen per ser mare. Crec que aviat aconseguiré ser la mare que tothom espera que sigui. No em queixo. Tot el contrari. L’altre dia un tio se’m va tirar a sobre amb el cotxe i li vaig dir que jo li pagaria la reparació del cotxe, que jo estava bé, que només tenia dues cames trencades i havia d’anar amb cadira de rodes durant 3 mesos, però que gràcies a ell estalviaria en gasolina.

Qui no és feliç és perquè no vol.

El món s’acaba

Crec que avui, finalment, he tocat fons. Quan creia que la meva vida ja no podia anar pitjor; quan per fi tenia assumit que ja havia arribat al fons del profund pou on em trobava; quan finalment donava per fet que la foscor de la meva vida no podia ennegrir-se més, va i em trobo una noia fumant-se un USB.

No sé nois, la meva capacitat de comprensió té uns límits. Aquesta noia s’estava fumant un puto llàpit de memòria. Sí, un USB d’aquells que fiqueu a l’ordinador per guardar-hi coses. Ai, que innocents que sou! I tan tranquil·la que se’l fumava, com qui menja un pa amb tomàquet amb un assortit d’embotits ibèrics.

En un primer moment he pensat que simplement s’estava ficant l’USB a la boca, com qui llepa un xumet o un llàpit de fusta de tota la vida per recordar el mugró de la mare en moments d’angoixa. Però, el fum espès que ha començat a emergir de la seva boca, m’ha fet sospitar que allò no era una succió innocent. He tardat uns minuts a deduir de què es tractava. He recordat, de sobte, que feia uns anys s’havia posat de moda fumar vapor d’aigua perquè uns científics de no sé on, preocupats pel benestar de la humanitat, deien que era més saludable inhalar aigua que quitrà i nicotina (perquè m’entengueu: que a la Seguretat Social li sortia massa car això de tractar tants tumors derivats del tabac). On era? Ah sí, doncs res, la noia ha desembeinat l’USB, se l’ha ficat a la boca i ha començat a succionar-lo i a expulsar vapor d’alguna cosa. M’he quedat completament hipnotitzada mirant-la amb la meva desfasada cervesa servida en un simple vas de vidre a la mà. La noia deu haver pensat que m’havia pres alguna substància psicoactiva i que acaba d’arribar del passat amb una màquina del temps. Tenia els ulls com dues taronges.

Com us podeu imaginar, m’han atacat mil dubtes existencials:

– Quanta memòria deu tenir aquest USB?

– Queden registrades totes les pipades que fa?

– És compatible amb el meu iPhone?

– La frase feta “sortir fum del cap” en realitat no és cap metàfora?

– He apagat la calefacció abans de sortir de casa?

Aquesta experiència m’ha fet replantejar-me tota la meva vida. No sé què serà el següent que em trobaré. Potser, en un futur, l’USB se’ns fumarà a nosaltres. No ho sé. La vida dóna moltes voltes. Hem d’estar preparats per tot, nois.

El masculí genèric

Escric aquest article per expressar la meva opinió sobre un tuit que em va dirigir la lingüista catalana Carme Junyent sobre el masculí genèric (segons la Bel Olid, la Carme Junyent és una autoritat en la matèria. Jo, em sap greu decebre-us, sóc només una simple graduada en llengua i literatura catalanes que li agrada fer-se preguntes).

La Carme Junyent em comentava per Twitter que, pel que fa al masculí genèric, no cal canviar la normativa, que n’hi ha prou canviant les etiquetes: dir-ne gènere A i gènere B i que amb això ja tindríem tot el tema del masclisme lingüístic arreglat. (https://twitter.com/carmejunyent/status/1060270465023905793?s=21). Personalment, crec que estaríem allà mateix, que seria un pedaç més al ja complex masclisme lingüístic. És veritat que el sexe de les persones és una cosa i el gènere gramatical, una altra. No li discutiré pas, Déu me’n guard! Però també és cert que, en la majoria dels casos, el sexe masculí coincideix amb el gènere gramatical masculí. Així que, encara que en diguéssim gènere A i B, el que habitualment anés lligat al sexe femení, posem per cas el gènere A, mai s’utilitzaria per incloure els dos sexes, com passa amb el masculí genèric ara mateix. Així que seguiríem utilitzant el gènere que s’utilitza per referir-nos al sexe masculí per parlar dels dos sexes. Res hauria canviat, només la nomenclatura, el fons seguiria essent el mateix: la gent seguiria utilitzant els morfemes flexius que s’utilitzen per al sexe masculí, per al genèric. La Carme Junyent, com molts altres filòlegs i autoritats en la matèria (aquí va un masculí genèric: “altres filòlegs” hehe), em poden repetir el conte que el gènere gramatical i el sexe de les persones són dues coses diferents. Però les dues sabem, repeteixo, que, en la majoria dels casos, el gènere masculí va lligat al sexe masculí i el gènere femení, al sexe femení. I, insisteixo a dir, que l’inconscient col·lectiu té configurat el pensament de la mateixa manera. Com diu Gabriel Bibiloni “En els noms que es refereixen a persones o animals de sexe rellevant hi ha una correspondència en general (però no absoluta) entre gènere i sexe.” (https://bibiloni.cat/textos/genere.html) EN GENERAL.

També em poden rebatre tota aquesta explicació que us he fotut fins ara, argumentant que la categoria no marcada és la del gènere masculí i que la marcada és la del femení. I que per això es fa servir el gènere masculí per parlar dels dos sexes (el famós masculí genèric que tants maldecaps ens ha portat). Em sembla perfecte que el gènere masculí sigui el no marcat, però això fa que el meu cap s’ompli de preguntes, i una d’elles és aquesta: per què o en quin moment es va escollir que el gènere femení fos el que portés una marca morfològica i el gènere masculí no (perquè, segons les explicacions que he llegit, el fet que el gènere masculí no portés una marca morfològica és l’excusa que s’ha fet servir fins ara per justificar el masculí genèric)? I, se m’acut una altra pregunta: per què el fet de portar una marca morfològica fa que no pugui servir per fer un genèric?

Cada vegada que s’utilitza un masculí genèric la masculinitat d’un home es reforça i la feminitat d’una dona queda en segon pla. Aquesta és la meva conclusió.

Si voleu una solució, jo us en proposo una de ràpida i que no comportaria cap canvi gramatical: anomeneu gènere femení a allò que fins ara s’ha anomenat gènere masculí. Si el que diu la Carme Junyeny és cert (no té res a veure el gènere gramatical i el sexe de les persones, són dues coses completament separades), no hi haurà cap daltabaix a l’inconscient col·lectiu ni a la gramàtica catalana. Personalment crec, fora bromes i com ja he dit en aquest article, que serà un pedaç més, ja que el morfema que es fa servir per designar el gènere del sexe masculí seguirà essent el mateix que el que fem servir per parlar en genèric i, per tant, tot seguirà sent igual, haurà canviat el nom però no el contingut i cada vegada que es pronunciï un masculí genèric l’autoestima femenina seguirà rebent un cop de puny a l’estómac.

L’era de l’homo beneitus beneitus

Que bé que li va al cap d’un estat quan el 90% de la seva població és curta de gambals, no toca ni quarts ni hores i li falta un bull. Benvinguts al segle XXI: el segle dels leds i els aparadors virtuals.

He deixat de mirar la televisió i escoltar la majoria de programes de ràdio perquè tinc la sensació que un grup de nens de P3 ha abduït els presentadors, locutors i contertulians de totes les ràdios i televisions d’aquest país. De vegades, fins i tot, tinc terror d’haver-me tornat superdotada i que el problema no el tinguin ells sinó jo. Potser les metàfores i els dobles sentits són cosa de gent superdotada. Potser la gent normal sempre parla en sentit literal i el sentit figurat és cosa de gent amb problemes mentals greus.

L’altre dia vaig sortir a passejar i se’m va acudir saludar algú i usar una frase en sentit figurat (sóc una agosarada). La cosa va anar així:

Jo: Ei, hola! Com va tot?

L’altre: Hola! Bé, tot bé. I tu?

Jo: Bé, però la processó va per dins. Ja saps què vull dir.

L’altre: Quina processó? Ja és Setmana Santa?

En aquell moment, el primer que vaig fer va ser mirar que no hi hagués cap càmera al meu voltant (segur que volien penjar el vídeo a youtube) però, a part de tres pardals fumant-se uns porros d’haixix (no han posat més ics en aquesta paraula per por que els menors no la poguessis pronunciar, suposo) i una senyora dient al seu gos que ja no la mirava com abans, no em va semblar veure res que trenqués l’harmonia del lloc on em trobava. Era possible que aquell ésser, que tenia davant, no hagués entès aquella frase en sentit figurat?

Vaig fer veure que li seguia el joc i me’n vaig anar. No volia encetar una crisi d’identitat davant d’aquella persona. Tenia por de les represàlies (que em comencés a bombardejar amb frases amb subjecte el·líptic i verb, i sense complement directe ni circumstancial).

Què ens està passant, humans? Ha arribat l’era de l’extinció de la intel·ligència? Tornarem a follar com animals i a matar-nos entre nosaltres per veure qui es queda l’hamburguesa del Mc Donalds amb més calories? Desapareixerà el llenguatge complex i ens entendrem amb onomatopeies, altre cop? No podem permetre que el sentit figurat desaparegui de les nostres vides. No podem permetre que l’estupidesa ens venci, perquè si ens vens l’estupidesa, l’Urvater s’implantarà a les nostres vides i se’ns haurà acabat tota aproximació de llibertat física i mental.

No ho sé vosaltres, però jo no penso acceptar que un home m’arrossegui agafant-me pel cabell a una cova per donar-me pel cul i que quan li demani explicacions de per què ha fet el que ha fet em digui “uga uga txaca uga” i em torni a donar pel cul.  I no parlo en sentit figurat.

Si voleu escoltar l’audioblog: https://youtu.be/0L2XqN_Zv0I

VIOLÈNCIA en primera persona

Creia que mai arribaria el dia que parlaria en primera persona d’aquest tema, però crec que ha arribat el moment de fer-ho. He sigut una persona maltractada psíquicament i físicament. Fixeu-vos que no m’amago darrere el substantiu “dona” ni utilitzo el tòpic absurd de la “violència masclista”. Violència masclista? La violència és violència i punt. Pot ser exercida per un home, per una dona, per un nen, per un gos, per un Mosso d’Esquadra, per un Estat, per un pare, per una mare, per un germà, per un home casat, per una dona divorciada i així fins a l’infinit. No sabria dir-vos si és més fulminant el maltractament psíquic o el físic. Crec que els dos destrueixen la teva autoestima i la teva dignitat per igual. De motius pels quals algú decideix ser violent n’hi ha tants com persones hi ha al món: algunes persones necessiten aixafar a l’altre per fer sobresortir la seva autoestima; d’altres necessiten fer patir a una altra persona el que ells han patit abans; d’altres estan en estats psicòtics i no controlen els seus actes; d’altres tenen por de perdre el seu estatus social de mascle i necessiten aixafar la seva dona com si fos un tros de merda….. resumint, traumes de la infància no resolts que passen factura dia rere dia a moltes persones. Es comença acceptant una humiliació per por, per pena, per vés a saber què. Llavors acceptes un comentari fora de lloc. Més endavant un “vas vestida així perquè t’agrada provocar” i et canvies de roba. Llavors arriba la primera hòstia i li dius que el deixaràs però segueixes perquè potser has exagerat la situació i tu en tens una mica la culpa. Llavors entra la por que es torni a repetir l’hòstia i intentes evitar qualsevol cosa que pugui despertar la fúria. Llavors sents crits al carrer i corres a trucar als Mossos perquè tens por que hi hagi una baralla al carrer. Llavors abaixes el cap cada vegada que et mira amb aquella mirada que tu ja coneixes… I així fins a quedar tancada en una capsa de terror on ningú et veu.

Crec que hi ha moltes persones que han patit maltractaments. També crec que hi ha moltes persones que estan bé amb els maltractaments perquè “vale más malo conocido que bueno por conocer” i a més a més faig una mica de pena a la gent i no m’he d’enfrontar al fet d’haver de ser una persona valenta i madurar d’una vegada. Crec que hi ha una mica de tot.

Amb aquest article m’agradaria animar a les persones que pateixen maltractaments, la majoria dels quals són nens petits indefensos davant d’uns pares mesquins, a denunciar amb paraules el que pateixen o han patit.

Suposo que us preguntareu per què ho he fet en primera persona (si no us ho heu preguntat, us ho explicaré igualment perquè sinó l’article em quedava massa curt i poc emotiu), doncs perquè crec que és una cosa que no hem d’amagar al fons de l’armari. Hi ha molta gent que, si sabés que hi ha algú que està vivint el mateix, veuria una porta que s’obre i podria tornar a respirar.

Res més, era només això.

Bona tarda.

#seractriués

#seractriués denunciar un abús quan aquest es produeix. #seractriués dir NO a actituds masclistes quan aquestes es produeixen. Per què hi ha actrius que han acceptat feines d’abusadors? Per què s’ha creat ara el hashtag #seractriués i no es va dir NO al moment que tocava? Què passa? Que primer volien aconseguir el paper perquè no se’l quedés una altra i ara toca victimitzar i dir que ho han passat molt malament (però el paper de la sèrie del migdia és seu, eh!)?

Quantes persones hem hagut de fer feines que no ens agradaven perquè vam decidir, en una pujada d’autoestima, passar per davant el respecte i la tolerància a tenir la feina que havíem somiat però sota els efectes dels abusos i els maltractaments? S’han d’acceptar humiliacions per aconseguir la feina que desitgem? S’ha de perpetuar el masclisme per aconseguir la feina que desitgem? Les dones tenim la nostra part de responsabilitat en el masclisme i els abusos. Les dones ens hem de plantar d’una vegada i dir NO. Però dir NO quan toca. Deixar de trepitjar-nos i de competir entre nosaltres amb escots de prostíbul i amb fotos amb cara de xupa-polles. No deixem de viure sotmeses als homes i als seus desitjos. Em direu que sóc masclista. Penseu el que vulgueu. M’importa poc. Si alguna cosa he après, en aquesta vida, és que el masclisme es combat dient NO i denunciant. Victimitzar és de neuròtic que gaudeix del seu malestar i que vol que l’acariciïn perquè pateix molt. Una persona lliure no victimitza, lluita i diu NO als abusos. Hi ha molta gent que està molt confortable amb el seu malestar. Així que deixeu aquest hashtag d’una vegada i dieu NO. És igual si perdeu la feina. Valia la pena deixar-se humiliar per un paper? Hi ha altres vies per ser actriu o dedicar-se al que un li agrada. Si accepteu la humiliació per l’ambició de fama o del que sigui que ambicioneu, llavors no ploriquegeu perquè abusen de vosaltres. Vosaltres els heu obert la porta a l’abús.

Apa, ja ho he dit.

I sí, jo he patit maltractaments. Així que tinc experiència amb el tema.

 

La solitud

Als humans ens agrada sentir que formem part d’alguna cosa, és una manera infantil d’oblidar que estem sols en aquest món.

Les xarxes socials fan molt bé aquesta funció d’hipnosi existencial. Són les drogues 4.0 del segle XXI. És un retorn directe al gaudi infantil, a la mirada escrutadora de la mare que hi és sempre quan la necessites i que aplaudeix tots els teus assoliments sense posar-te en dubte en cap moment.

Per què pengem fotos de nosaltres a les xarxes? Què esperem sinó que l’altre ens miri i ens digui alguna cosa. Provocar la mirada de l’altre, ser algú per l’altre. Sentir que existim per algú i que algú ens fa cas. I si, a més a més, ens diuen que som molt guapos i sexys, molt millor. És igual si és veritat o no, però ens agrada que els altres estiguin per nosaltres.

Tant és el paper que adoptis a les xarxes, sempre estàs buscant la reacció de l’altre, la seva atenció.

Si no, digueu-me, per què collons pengem fotos a les xarxes socials? Per què perdem el temps que estem vivint (que suposadament estem gaudint com ningú) penjant fotos del que estem fent? Per què tenim la necessitat de mostrar a tothom que bé que ens ho estem passant o que desgraciats que som?

Pots posar el text que vulguis sota la foto, pots mostrar-te tan dur/a com vulguis, la realitat és que necessites que algú et faci cas i estigui per tu. Perquè, senyores i senyors, estem sols en aquest món i sí, ens morirem tots, alguns més aviat que els altres, però tots acabarem desapareixent d’aquest món tard o d’hora. Per més fotos que pengis a les xarxes socials, per més guapa/o que siguis, per més likes i RTs que tinguis, un dia moriràs i tot això no tindrà cap mena d’importància.

I, tot i això, els únics valors que estan creixent en aquesta societat són el culte al cos i a l’èxit professional.

L’amor, l’amistat i l’altruisme han quedat relegats al cumbaianisme. I només són vàlids si serveixen per augmentar la teva popularitat.

És trist que ens adonem que hem estat vivint, únicament i exclusivament, per agradar els altres quan ja estem fent l’últim sospir de la nostra vida.

Bé, doncs res, vaig a fer-me 300 fotos a veure si en surt almenys una de molt sexy que em doni una bona dosi de likes abans d’anar a dinar. Després penjaré una foto sobre l’amistat ensenyant les natges del cul i faré un parell de tuits sobre la pau al món mentre em cago en la puta que té més followers que jo.

De super bon rotllo, eh!

La dona i la llibertat

Després d’anys d’estudis filosòfics i psicoanalítics; de cerveses en bars fins altes hores de la nit i d’una forta addicció a les xarxes socials, puc afirmar que vivim en una societat fastigosament masclista. Una societat fastigosament masclista que es fa dir democràcia. Democràcia? La que tinc aquí penjada. Com es pot considerar democràtica una societat masclista, estereotipada i racista? Avui em poso seriosa, tants anys de masclisme, s’ho valen. I no em referiré només als homes per aclarir la meva afirmació, també faré referència a les dones. Sempre he dit que no hi ha res pitjor que una dona masclista. I moltes de les actituds que veig entre les dones, encara ara, són masclistes. Adolescents i dones que es creuen adolescents, però ja fa anys que han deixat de ser-ho, que es venen com objectes sexuals a les xarxes, reduint la seva persona a un tros de carn que servirà per alliberar les tensions sexuals d’homes que no estan satisfets a casa seva. Però, això sí, es venen com a dones alliberades sexualment. Això deixa palès que tampoc han acabat d’assimilar el concepte de llibertat. Es converteixen en el desig de l’home, viuen dels likes i dels missatges eròtics que reben. La majoria d’elles, però, no fan mai el pas de ficar-s’hi al llit perquè la seva intencionalitat histèrica quedaria estroncada.

Per què tot el que es relaciona amb la dona té com a única finalitat enaltir el seu erotisme i reduir el seu intel·lecte? Un exemple clar: la Presidenta de Croàcia, la Kolinda Grabar-Kitarović. Per què collons quan vaig al google per informar-me de qui és aquesta dona i què ha fet al llarg de la seva vida, em surten unes fotos de la presidenta en biquini exaltant la seva voluptuositat? Per què una dona ha de demostrar que és excel·lent en tots els àmbits perquè se la prenguin seriosament i un home per més ximple que sigui se li dóna el càrrec de president d’un país? Per què? Ja us ho diré jo: MASCLISME. Per què les dones hem d’estar constantment demostrant que som més que un tros de carn amb un forat a l’entrecuix i que tenim capacitats intel·lectuals més elevades que les que es necessiten per netejar una cuina i satisfer un home amb un complex d’Èdip mal resolt? Per què som les dones que hem d’anar amb minifaldilles i talons. Per què hem considerat això femení i no masculí? Puc intuir-ne la resposta: MASCLISME. Però el masclisme és només la punta de l’iceberg. Darrere del masclisme s’hi amaguen una colla d’individus que no poden acceptar de cap manera que la dona ocupi el seu lloc, el seu estatus i que tots els seus pilars mil·lenaris s’esmicolin. No poden suportar que la mama sigui una dona independent amb més aspiracions que cuidar el seu fill. I no parlo només d’homes, també parlo de dones que necessiten tenir una figura masculina que les domini i els digui què han de fer i com ser per estalviar-se decidir per elles mateixes. Per això trobo ridícul que aquestes noies/dones, que es venen com trossos de carn, es facin dir dones alliberades. Mostrar-se en pilotes davant la gent no ha de ser exclusivament un símbol d’alliberament sexual, de vegades pot significar tot el contrari. De fet, algú que necessita exposar-se públicament, demostra que necessita constantment l’altre per sadollar les seves ànsies narcisistes. Una persona lliure no ha d’estar demostrant constantment que és feliç i que està boníssima. Simplement viu.

Us imagineu que per escriure aquest article cobrés la meitat que un home? Doncs això també passa. Actualment, encara hi ha dones que per fer la mateixa feina que un home, i en molts casos fer-la molt més ben feta que ells, cobren menys que els homes. Us posaré com a exemple les cuidadores i cuidadors de persones de la tercera edat. Per què una cuidadora cobra menys que un cuidador en molts casos? I us asseguro, per l’experiència que he tingut, que les dones penquen molt més. Per què? No cal que respongui ja.

I entrem al tema de les violacions. Si fins aquí encara no us ha semblat que les dones vivim una violació constant de la nostra llibertat, parlem de les violacions sexuals i les humiliacions que patim constantment. Jo he d’aguantar que un tio fastigós em faci un comentari sexual pel carrer perquè el seu cervell prehistòric em considera un tros de carn? Jo he d’aguantar que un tio abusant de la seva força em violi i destrueixi tota la dignitat que tinc com a persona? Jo he d’aguantar que un jutge em digui que he provocat al violador o que com que no vaig ser capaç de dir que no, per por que em matés, l’acte era consentit? Jo he d’aguantar que un tio trobi normal que m’encarregui de netejar la casa, cuinar, treballar fora de casa, cuidar els fills, mentre ell se’n va a veure el futbol amb els amics? No, no ho he d’aguantar. Ni ho faig. I cap dona ho hauria d’aguantar. A menys que no vulgui sortir de la relació sadomasoquista en què està ficada.

Dit això, que ningú més em vingui a dir que a occident ja no hi ha masclisme.

Salut!