Els sociates són una espècie de primats bípedes de la família dels homínids. Els reconeixeràs perquè, tot i predicar una vida humil, viuen en cases de 500.000 € i tenen nòmines d’alt funcionari. Són molt perillosos, sobretot quan se senten amenaçats, però no cal que s’hi sentin per ser-ne. La pitjor amenaça que pots fer a un sociata és dir-li que eliminaràs el funcionariat i que no podrà xerrar durant tot el dia. Si això passa, ja pots arrencar a córrer, perquè el sociata simpàtic que creies conèixer es convertirà en un dictador supremacista i et començarà a parlar en sànscrit durant uns quants dies. Quan un sociata està content, en canvi, sol anar al Marroc (o a qualsevol país de l’Àfrica); a l’Índia; a Amèrica del Sud, o a algun país asiàtic a menjar cuscús, hummus, tabule o tofu i a fer-se fotos amb nens desnodrits que els pengen els mocs. Un sociata xerra pels descosits, però no diu absolutament res; no cal que l’entenguis ni que parlis el seu idioma, ell s’ho talla i ell s’ho cus. Pot estar-se dies sencers així. Si mai et trobes en aquesta situació, marxa cap a casa o a fer el que hagis de fer perquè el sociata continuarà xerrant sense notar que has marxat. És un ésser moralista i tradicionalista camuflat de progressista i humanitari, per això el ritu d’iniciació al món sociata consisteix a anar a qualsevol país de l’Àfrica a ensenyar-los com es llaura un camp i tornar cap a casa i esquivar tots els africans que et trobis pel carrer.
Doncs ja ho sabeu, si us avorriu i no sabeu què fer, pregunteu quina hora és a un sociata i tindreu discurs per uns quants dies.
One reply on “Què és un sociata?”
Tot els hi perdono, menys quan es posen “estupendus” i et foten la turra sobre vins cars (sempre espanyols, que per ells fa cosmopolita) i que a tu mai et donarà la gana de pagar.
En aquest aspecte, anar a restaurants famosos amb càrrec a la institució on els va endollar el partit, els serveix d’aprenentatge.
Quan s’insinuen els traspua la lluita interna, titànica, entre baixos instints reproductius i supèrbia il·limitada, lluita que creuen exorcitzar amb aquell somriure de commiseració, tant seu i tant poc adient, que inexorablement els duu a declaracions patètiques, prolegòmens dubitatius i prestacions poc curoses, sovint eixutes, sinó frustrades, seguides de patètics balbotaments en forma de disculpa.
M'agradaM'agrada